Fem un exercici de memòria: recordem la nostra adolescència? I ara, com a adults: la veiem com una etapa de trànsit o de grans descobriments sobre qui són i que volen ser? De creativitat, de possibilitats i d’aprenentatge dels errors, necessaris per afrontar-se a la vida dels adults? Confiem, creiem en ells i els fem responsables dels seus actes?
Tot i això, que fem davant d’un comportament inadequat? El càstig fa més responsable a les persones? Aprenen més dels errors? Com ho viuen?  Tenim clar que cada jove o viu diferent…poden passar al desànim i a la impotència que fa que perdin la confiança en si mateixos, poden enfadar-se i persistir en la seva conducta ideant formes per tal que no els “enxampin” la pròxima vegada, poden en comptes de ser més honestos ser més cautelosos, reservats o astuts…i un llarg etcètera…
I si no castiguéssim? Ens quedaríem sense recursos? Serien joves més descontrolats, indisciplinats, egocèntrics, sense criteri…  Hi ha mètodes que no siguin el càstig que motivin als nostres adolescents a comportar-se de manera responsable?
Mètode com a alternativa al càstig:
1: Comunicar sentiments: com em sento jo com a adult sobre què ha passat. Exemple: “Estic enfadat, he trobat aquesta nota del tutor de fa una setmana, en referència als deures….”
2: Comunicar expectatives de l’adult davant la situació. Exemple: “jo espero que replantegis les teves prioritats, els deures van abans que….i que quan et pregunti sobre els deures em diguis la veritat.…..”
3: Ensenyar a corregir-se a si mateix. Exemple: “Hauràs de posar-te al dia amb els deures i sacrificar el cap de setmana”
4: Oferir alternatives. Exemple: “Crec que hi ha dues opcions davant aquesta situació….deixar l’activitat o buscar la manera de compaginar-ho”
5: Actuar. Posa fi a una actitud, donant-li l’oportunitat d’aprendre dels erros i solucionar el tema. Exemple: “Tornaràs a l’activitat quan estiguis al dia dels deures i tinguis un pla per combinar l’activitat i els deures”
Que aconseguim seguint aquest mètode? Nosaltres que volem que faci l’adolescent davant la situació? Volem que vegi que ha fet quelcom que estava mal fet, que li sàpiga greu haver fet allò i que pensi en la manera de no tornar a fer-ho i de corregir el que ha passat. Per tal que es produeixi un canvi de veritat els adolescents han de fer els seus “deures emocionals” i el càstig interfereix en aquest procés.
Perquè davant del càstig l’adolescent no pensa…”que bé, m’han ensenyat una lliçó molt valuosa, no ho faré mai més”…sinó…”que injust, me les pagaran, ho tornaré a fer però no m’enxamparan, etc.” El problema del càstig, és que, permet que es deixi de banda la mala acció i en canvi centrar-se en el poc raonable que són en castigar-me. Això l’evita de fer un esforç per ser més madur i responsable.
I si amb aquestes estratègies no aconseguim res?  A vegades després de provar totes les estratègies per la cooperació sense èxit, és probable perdre els nervis ….pel que hem de deixar unes hores, i amb el cap més clar, provar la resolució de conflictes. Què es fa en aquests casos? Unir esforços per part de l’adult i del jove per resoldre el problema de forma conjunta. Per fer-ho es necessita temps i estar tranquils, deixar els nostres sentiments de costat i escoltar al jove explicar la versió. Un cop fet, cooperarem per trobar una solució que resulti acceptable per totes les parts Exemple: fent una llista de possibilitats i després escollir-ne una que ens satisfaci a les dues parts. Si estem més disposats a entendre i respectar el seu món ells també tindran una actitud més oberta per adaptar-se al nostre.